Reflexions sobre l’educació pública.

BARTOMEU RIERA

 

 

La gran majoria de la societat es sent orgullosa de tenir, o creure que tenim, una “educació pública de qualitat”. Jo crec que aquesta afirmació no és certa. És realment un tema polèmic. Vull fer aquesta reflexió després d’haver vist avui mateix 7 funcionaris a la mateixa recepció de la biblioteca de la meva Universitat conversant durant uns 20 minuts sense fer absolutament res. Literalment ha estat així. Segurament aquesta situació es podria produir a qualsevol administració pública, però m’ha portat a fer-me aquesta qüestió: Realment tenim una educació pública de qualitat? I, essent més concrets, tenim una educació pública que val tot allò que ens costa com a ciutadans i contribuents?.

El pressupost en educació elaborat el 2018 preveia una despesa de 2600 milions d’euros. L’any anterior, el 2017, se’n gastaren 2525. Aquesta diferència suposa un increment del 3%. No és poc. Per fer una comparativa, molt menys del que l’estat va destinar en ajudes (17.702 milions) a l’atur, quan aquest rondava el 17%. Bé, que cadascú extregui la seva conclusió sobre que és o no prioritari.

Començaré amb una petita experiència personal. Quan anava a l’ESO, el cursava en un centre concertat. He de dir hi que estic molt agraït per l’educació i el tracte rebut, però aquest agraïment no m’allibera d’expressar el que veig. Com gairebé tothom, vaig superar aquest cicle educatiu sense pràcticament cap dificultat. Bastava anar a classe i estar-se una mica pendent per superar les assignatures. Una ullada al temari la nit abans dels exàmens era suficient per superar qualsevol matèria. Arribats al batxillerat, tres quarts del mateix. Suposadament, el nivell acadèmic s’havia d’incrementar. Però no. Només els estudiants que tenien clar quins estudis universitaris volien cursar s’hi dedicaven seriosament, i només si els exigien una nota de tall considerable. Això sí, entenc aquesta darrera circumstància. Arribats a la selectivitat, però, es suposa que devíem tenir una pressió immensa davant aquell repte. La realitat? Les proves d’accés a la universitat, com tot allò que les rodejava, eren una broma. El resultat fou un seguit d’exàmens molt fàcils per a qualsevol persona que hagués obert els llibres de l’assignatura i unes notes infladíssimes. I ho dic perquè la meva mitjana, havent estudiat literalment zero hores a casa i havent fet uns exàmens penosos, va ser gairebé un notable. “Bé, així podré triar una mica més, vaig pensar”. Després, a la Universitat, el mateix. Et pinten tot plegat com un enorme repte molt difícil de superar, i al final acabes obtenint els crèdits estant una mica atent a l’assignatura i estudiant fort pocs dies abans. Només necessites anar físicament a la facultat per saber les dates d’entrega de les tasques mentre veus a la majoria d’estudiants al bar bevent o a la gespa fumant. Un cop acabats els estudis, la desconnexió entre la universitat, i el món real, l`empresa privada, com era d’esperar, és total. Aquesta experiència es repeteix en gairebé tots els estudis, però he de reconèixer que en alguns estudis més científics la cosa canvia. I qui digui que “totes les carreres son iguals de fàcils” o està cec o menteix per complet.

Ningú no qüestiona que l’educació pública ha de ser un servei universal que tingui com a principal objectiu el benestar social i garantir la igualtat d’oportunitats. Però una cosa és això, i l’altre destinar milions i milions en un sistema que no funciona bé. Per començar, les xifres de fracàs escolar difícilment baixen del 20% cada any, però alhora tenim un enorme segment de la població amb estudis superiors. Aquesta diferència es deu a molts de factors, com la pressió social per accedir a la universitat i la facilitat per superar-la. La pregunta és: necessitem a Espanya tants graduats universitaris? La resposta és no. En tenim un excés, de vegades descomunal, en estudis la ocupabilitat dels quals és massa baixa. És una afirmació tan trista com certa. Costa d’acceptar, però s’ha de fer. Si no enfoquem els estudis universitaris en funció de la demanda social  i laboral que existeix de llicenciats d’aquestes titulacions, estem destinant una quantitat immensa de recursos a inflar innecessàriament les universitats públiques. I el pitjor és, que el camp amb titulats amb més facilitat per a la ocupació, el camp de les ciències i enginyeries, molts dels graduats es veuen obligats a marxar a altres països de la Unió Europea per tenir oportunitats reals, mentre a Espanya ens quedem amb una infinitat de titulats amb estudis amb baixíssimes taxes d’ocupabilitat. Aquesta circumstància comporta, per exemple, a que a l’estat tinguem a un de cada quatre titulats exercint una ocupació de nivell inferior a la seva titulació. I la data augmentarà amb total probabilitat en els propers anys. Serviran tots aquests titulats per reduir un atur actual del 16% o aniran a engreixar aquesta xifra? Doncs, honestament, em decanto per la segona opció. El motiu és evident: la desconnexió entre el la Universitat Pública espanyola és massa gran. I ho dic després d’haver estat a 3 de les suposades millors de l’estat.

Sabem que criticar l’educació pública no és políticament correcte. Tots els treballadors públics que hi estan aferrats i la majoria d’estudiants tenen suficient poder mediàtic perquè no es tractin aquests temes. Molts polítics van i venen de càrrecs universitaris, saltant de lloc en lloc sense trepitjar l’empresa privada ni haver generat un lloc de treball en sa vida. Fins i tot partits polítics utilitzen la universitat com a xarxa clientelar (només cal veure la vergonya del PSOE a Andalusia). Com he dit, és una construcció molt complexa d’on depèn massa gent. És perillós criticar-la. Però algú l’ha de criticar. I no per ideologia, sinó per sentit comú, encara que el progressisme mediàtic es cregui en exclusiva potestat de defensar l’educació pública. Doncs jo considero que l’educació pública o serà eficient o no serà mai de qualitat. I la nostra societat s’hauria de plantejar fins a quin punt val la pena mantenir-la així.

Utilitzem cookies pròpies i de tercers per millorar l'experiència de navegació.
En continuar amb la navegació entenem que acceptes la nostra política de cookies.