MONARQUIA?

MARIANO MORAGUES

 

 

 

En Franco, recolzat per nazis i feixistes, pegà un cop d’estat contra la república. El lògic seria que acabada la dictadura es restaurás el que havia estat triat per la gent. Idò no!, el dictador Franco imposà sense consultar a ningú, una monarquia que havia estat rebutjada, a la que fa jurar “los principios del Movimiento” com una forma de donar continuïtat a la seva dictadura. Una reculada antidemocràtica i anacrònica, malgrat tres anys després de la mort de Franco s’aprovàs una Constitució (tutelada pel militars franquistes) que establia una monarquia parlamentaria. En el referèndum que es feu es va plantejar un paquet Constitució-monarquia, no hi va havier l’opció república.

Les monarquies tenen greus ferides d’arrel: els reis no provenen del vot popular; passen de pares a fills sense cap mèrit especial (ara ja ens endossen, bòbilis-bòbilis, a la princesa Leonor com a successora de Felip VI a qui tampoc ningú va votar); s’envolten d’una fastuositat exhibicionista dins luxosos palaus i de sumptuosos cerimonials, símbols de poder per impressionar al poble, que paga el “gastorum” que suposa tot aquest endiumenjat i vanaglòria; només per refermar el seu  poder, el rei d’Espanya té el comandament suprem de les forces armades, militars i soldats a les seves ordes; tots segons la Constitució i els drets humans som iguals davant la llei, els reis no, tenen privilegis especials: l’Art.56.3 de la Constitució diu: “La persona del Rei és inviolable i no està subjecte a responsabilitat”. (Ja me direu don ha tret Joan Carles la milionada que el posa entre els 40 més rics d’Europa, si quan començà el regnat anava curt de pinyons); el Rei no està sotmès a cap control, més bé els mitjans públics de comunicació s’encarreguen de fer apologia del Rei i els seus familiars, reina fa de modelet i les filles de cossiolets...

Se diu que la monarquia és un factor de cohesió, unitat i permanència, això sona bé però no hi posa ni i lleva res, no fa cap falta, com ho demostra el fet que la majoria de països se campen bé sense aquest atàvics personatges i aquesta retòrica buida Si bé s’ha de reconèixer que encara aconsegueixen una veneració acrítica d’una part del poble que malauradament necessita ídols i s’enlluerna davant les manifestacions de poder i riquesa, que sempre han emprat a fastuositat per fascinar i dominar la gent. És ben hora de refer allò que se va desfer amb la sang i l’exili d’un milió de persones.

Utilitzem cookies pròpies i de tercers per millorar l'experiència de navegació.
En continuar amb la navegació entenem que acceptes la nostra política de cookies.