LA MOCIÓ DE CENSURA O LA DEMOCRÀCIA DE L’ESCENIFICACIÓ

ANDREU SERVERA

 

Quan començ a escriure aquestes línies tan just fa unes poques hores que ha triomfat la moció de censura contra el govern de Mariano Rajoy. Es tracta de la primera moció de censura que ha prosperat des del restabliment de la democràcia espanyola el 1978.

Ara bé, hi ha, dos fets que em sorprenen de com s'ha portat a terme aquesta moció que crec que val la pena compartir. El primer fa referència a la gestació de la mateixa: el Partit Socialista va registrar divendres passat aquesta moció i, durant la setmana que ha transcorregut fins a arribar al debat sobre aquesta no ha dialogat amb cap representant de cap altra força política -com a mínim no en tenim cap evidència, fins aquest dimarts els representants d'ERC, PNB i PDeCat havien reconegut que els hi havia resultat impossible contactar amb Sánchez. Aquest fenomen té, dues implicacions: la primera és que tot i tenir una setmana de marge i conèixer que els 84 diputats del PSOE no eren suficients, Perdo Sánchez no ha buscat més suports; la segona és que a Pedro Sánchez li han sortit gratuïts els vots sobiranistes catalans. És a dir, que aquests partits no han exigit cap gest, acció o mesura en contraprestació al suport a la seua candidatura. En un context recent de màxima confrontació entre la Generalitat de Catalunya i el Govern espanyol, aquests no han fet servir el valor del seu vot per, ni tan sols, exigir-li a Sánchez que retirés els insults que havia dedicat les darreres setmanes al President Torra o alguna mesura respecte als polítics i líders civils sobiranistes presos.

Per altra banda, em sorgeix la pregunta que si aquests sobiranistes catalans estaven disposats a investir Pedro Sánchez, per què no ho havien fet abans? Quan Pedro Sánchez va protagonitzar el debat d'investidura el 2016 semblava que l'únic punt que separava els sobiranistes catalans de donar-li suport era que rebutjava autoritzar un referèndum d'autodeterminació per a Catalunya. Nogensmenys, fa molts mesos que la principal reivindicació del sobiranisme català ja no és el referèndum, que ja es va celebrar el passat primer d'octubre. Fa molts mesos que estam instal·lats en un altre escenari on les principals reivindicacions del sobiranisme català són dues: el respecte per l'autogovern davant l'aplicació de l'article 155 i la no judicialització del conflicte, reivindicacions que segurament són molt més fàcilment assumibles pel Partit Socialista que no pas un referèndum d'autodeterminació.

Més enllà de la sentència de la setmana passada pel cas Gürtel, tots aquests grups (PSOE, Unidos Podemos, PDeCat, ERC, PNB i Bildu) ja havien demostrat el seu rebuig a Mariano Rajoy i al seu govern en múltiples ocasions i, de fet, molts d'ells ja donaven per feta l'existència de la comptabilitat B i el finançament irregular del Partit Popular. Per què doncs, no havien presentat una moció de censura abans?

L'única explicació que se m'acut és que cada vegada vivim més en una democràcia on pesa més la imatge i l'escenificació que no el contingut de les propostes polítiques. És a dir, que fa unes setmanes la moció no era possible perquè pesava més la imatge de la confrontació entre Catalunya i Espanya però que ara pesa més la imatge d'estar en contra de la corrupció. Cap partit és immune al pes de la imatge. Ara bé, aneguem alerta amb la imatge i l'escenificació. Si cada vegada pesa més la imatge que el contingut se'n ressentirà la democràcia.

Una última reflexió. A partir de la setmana que ve, doncs, tindrem a Pedro Sánchez de president. Segurament la seua acció de govern serà àmpliament analitzada per tots els mitjans de comunicació

per totes les passes que emprengui. Com a illencs, propòs que a més facem l'esforç de jutjar-lo també en funció de dues coses: primerament, per la seua acció o inacció respecte la reforma del Règim Especial i, en segon lloc, per la seua acció o inacció respecte la Proposta de Llei que va aprovar el Parlament de les Illes Balears per prohibir les prospeccions petrolieres al Mediterrani que ja fa mesos que està bloquejada al Congrés dels diputats. Pedro Sánchez no controlarà la mesa de la cambra, però com a president del govern algun paper hi pot jugar. Intentem jutjar-lo, doncs, més enllà de la imatge i l'escenifi

Utilitzem cookies pròpies i de tercers per millorar l'experiència de navegació.
En continuar amb la navegació entenem que acceptes la nostra política de cookies.