DE QUÈ ANAM? DE DRETS HUMANS, CIVILS I POLÍTICS

Mariano Moragues

Bona part del poble de Catalunya s’ha constituït en un exèrcit desarmat, que ni mata, ni pega, sinó que defensa davant les armes y la prepotència d’un estat i els seus jutges, els drets humans, civils i polítics, amb el desig de poder autodeterminar-se com a nació i ser el que vol ser i com vol ser. Una aspiració absolutament legítima o no? Si és legítim ser independentista per força ha de ser legítim poder dur endavant el seu desig, cas contrari seria una bajanada i un despropòsit.

Els drets naixen morts si no es poden exercir. Clar, aquesta aspiració d’autodeterminació ha de ser fruit d’una voluntat explícita majoritària i democràticament decidida, no es pot imposar. Igualment tampoc es pot imposar a les males l’annexió a una altra nació, malgrat ho vulgui la majoria dels ciutadans d’aquesta altra nació, perquè seria una usurpació i una invasió d’una entitat aliena. La tan escaïnada unitat d’Espanya no és un dogma inamovible.

Ni Espanya, ni quasi cap país, ha estat sempre format pels mateixos pobles, ni té perquè estar-hi en el futur; la història parla clar en aquest aspecte. Es tracta simplement de convencions o invasions; massa sovint desgraciadament molts de pobles han hagut d’ aconseguir la independència a bufetades i amb morts. El Conveni Internacional de Drets Civils i Polítics precisament comença amb l’Art. 1 que diu: “Tots els pobles tenen dret a la lliure autodeterminació”, (qui no ho creu que ho vagi a cercar). Ara el Comitè de DDHH de l’ONU acaba de batcular a l’Estat espanyol exigint “que Jordi Sánchez pugui exercir els seus drets polítics”.

El poble català ha optat pel valor de la pau i vol aconseguir la independència a les bones, sense violència, que no vol dir ni inactivitat, ni submissió. Per ara, usant les paraules del bisbe P. Casaldàliga, ens trobam davant de “soldats derrotats, d’una causa invencible”. Altre cantet fan totes les televisions i premsa de parla castellana i M. Rajoy, els seus diputats i Cs, que al parlament de Catalunya solen parlar també quasi sempre en castellà (oh misteri!, per què serà?); tots fidels a la veu del seus amos. Amb aquest guitzero afalconament mediàtic no és estrany l’anticatalanisme i l’entabanament de gran part del poble espanyol.

Utilitzem cookies pròpies i de tercers per millorar l'experiència de navegació.
En continuar amb la navegació entenem que acceptes la nostra política de cookies.