CIUTADELLA, SIS DEL DEMATÍ

JORDI PRUNÉS

 

 

Ciutadella, sis del dematí. La primera llum de l’albada acarona el marès dels edificis de la plaça de la catedral. Cadascú, així com pot després de dies de festa, aguanta amb solemnitat la desfilada dels cavallers cap a ca el caixer capellà. Sols s’escolta el tambor i el fabiol.

Bé, el tambor i el fabiol i també els xiuxiueigs esporàdics dels assistents que són silenciats amb els “shh!” dels altres assistents. D’entre els xiuxiueigs n’hi ha un que es va fent constant, a pocs metres al meu darrere. Un murmuri rondinaire d’una dona que sembla immune als “shh!” que, incansablement, li llencem a sobre. «Està essent un poc mal educada», acaba per recriminar-li una al·lota, i ja es munta el “jaleo”. La dona li diu que no s’atreveixi a dir-li res, que ella és ciutadellenca i que és la jove la que no és d’allà. Per molt que ho negui en aquell moment, és evident que la jove és mallorquina.

Qualcú intervé, les dues callen i es torna a escoltar sols el tambor i el fabiol, un so senzill que es va repetint... Fins que, de sobte, es deixa de repetir. Aixec la mirada al cel i la plaça es fon en un sentit aplaudiment.

Entre aquests aplaudiments, obrim pas per a la comitiva que torna. La jove ha quedat ara al meu costat i, de sobte, la dona se li llença a sobre, violenta: «A qui has dit mal educada? Tu no tens dret a ser aquí! No saps res de Ciutadella!». Es veu per la seva cara roja que ha begut molt de ginet. Jo i qualcú més li tallam el pas, així que es dona mitja volta i desapareix. «No li facis cas», li dic a la jove. «Ja»,  em diu, «que més dona que jo no sigui d’aquí? és ella qui molestava». I en efecte, era la dona ciutadellenca nadiua i no la jove mallorquina i “invasora” qui no presenciava amb respecte el darrer toc de fabiol, o és que la procedència d’algú pot suposar una falta de respecte?

«...Que visquin les Illes» m’amolla la jove, inesperadament, per acabar la seva reflexió. En veritat no m’ho diu a mi, s’ho diu a ella mateixa, conscient de sobte que aquest odi fraternal, potser fins i tot graciós en un context folklòric i desenfadat, en veritat ens perjudica fins i tot quan l’interès és compartit. Que potser cal deixar d’enfonsar-se els uns als altres i remar junts.

Idò això: que visquin les Illes, que visqui Ciutadella i que visquin les festes de Sant Joan!

Utilitzem cookies pròpies i de tercers per millorar l'experiència de navegació.
En continuar amb la navegació entenem que acceptes la nostra política de cookies.