Balears, el món al revés

Pepe Mercadal

Fa uns mesos Lluís Orriols escrivia que l’esquerra es torba absent en el debat polític espanyol. Enfront de l’auge de l’eix nacional provocat per la crisi catalana, el PSOE i Podemos han decidit posar-se de perfil en el debat en qüestió. El raonament es que l’opinió pública actual no deixa espai per a posicions intermèdies, que en el debat entre nacionalitats sempre es veuran esclafades per la dreta i, en les regions en qüestió, pels partits sobiranistes. Davant la falta de valentia de les esquerres per a intentar transformar l’opinió pública, l’estratègia de Sánchez i Iglesias passa per evitar el debat i aprofitar al màxim aquelles demandes populars que ressuscitin l’eix esquerra-dreta, com les pensions o la lluita feminista.

Però l’esquerra no només està absent, també està dividida. Ni PSOE ni Podemos han aprofitat la debilitat de Rajoy després de la crisi constitucional i la caiguda en picat del seu partit a les enquestes per a projectar una narrativa coherent i aglutinadora. Més bé al contrari; les divisions internes dels dos partits han reaparegut, al PSOE durant l’escola de bon govern i, de forma més notòria, a Podemos durant l’elaboració de la candidatura d’Errejón a la Comunitat de Madrid. La divisió sembla una capacitat innata de l’esquerra que aflora de forma recurrent, com si del seu hivern es tractés, en cada època de bonança per la dreta.

Però a Balears el context polític és diferent. No és que l’esquerra no es divideixi a les illes, ho fa i molt: entre socialistes, comunistes, nacionalistes, federalistes o centralistes, però també entre menorquins, mallorquins, eivissencs i formenterencs. Però a dia d’avui el Govern de Francina Armengol ha aconseguit tenir una presència hegemònica a l’esquerra en front d’una dreta més bé tímida. Diferents propostes que l’executiu ha tirat endavant s’articulen per deixar entreveure un projecte per a les illes i llançar el missatge de que un canvi a la política és possible; la millora salarial als treballadors de l’hostaleria, la regulació del lloguer turístic o una llei de canvi climàtic reconeguda internacionalment són alguns dels pilars més visibles del projecte d’Armengol. A més, les crisis internes de MÉS (el Cas Contractes, la sortida del Govern dels menorquins i la dimissió de Barceló) no han contagiat en excés al Govern autonòmic, al menys en les aparences, i han acabat sent clots en el camí més que els precipicis que semblaven en el seu moment. A un any de les eleccions, les enquestes indiquen que els Acords pel canvi poden repetir al Consolat.

A Balears qui sembla absent i dividida és la dreta. A Biel Company li falta discurs i projecte. S’ha volgut distanciar del bauzanisme sense aportar als populars un nou relat més enllà del “regionalisme” que va esgrimir en les primàries i que encara ha de dotar de significat. Va haver de venir Rajoy a Palma el mes passat per donar-li una empenta, i tot i així el PP balear sembla embussat. Bauzá ja ha protagonitzat alguns episodis de deslleialtat, sabent que encara té fidels a les illes. Però, com arreu d’Espanya, la gran amenaça per Company és l’auge de Ciutadans (Cs). La tendència estatal farà créixer, sens dubte, la presència parlamentària dels taronges a Palma, on ara només tenen dos diputats. La dimensió d’aquesta expansió dependrà de si Xavier Pericay aconsegueix convèncer a cares visibles i també del grau de suport que li prestin algunes entitats de la societat civil. Paradoxalment, si Cs rep trasvassos no només del PP, sinó també del PSOE (sobretot a l’àrea metropolitana de la capital), Company podria arribar a ser president gràcies als de Rivera.

Utilitzem cookies pròpies i de tercers per millorar l'experiència de navegació.
En continuar amb la navegació entenem que acceptes la nostra política de cookies.